Sóc besneta-neboda de n’ Antoni Arimon i Farrés (Parets del Vallès, 1896 - Camp de la Bota, Barcelona, 1939). Militant i fundador d’ERC a Parets del Vallès i membre de la Unió de Rabassaires. Amb el sobrenom d’en Ton Moragues, freqüentava el cafè de Can Rajoler, lloc de trobada de les esquerres paretanes. Allà es creà el centre d’Esquerra Republicana de Parets al 1934 del qual va ser membre fundador. Antoni Arimon és nomenat alcalde de Parets del Vallès amb la Llei de 25 març de 1933. Degut als moments socials i històrics de la seva època, la vida política d’Antoni Arimon rep sotracs i vaivens reflectint-se en vàries entrades i sortides del govern.

Al veure que la guerra està perduda i que serà perseguit l’Antoni fuig, però estant fora i acabada la guerra, el reclamen assumptes familiars i torna a Parets. El meu besavi Joan Arimon i Farrés, un dels seus germans, l’amaga a casa seva, el Molí de Vent. Com que l’estan buscant i fent escorcolls, en Joan, que és pagès, fa un forat de la mida d’una bota de vi al terra de les quadres on són les vaques perquè s’hi fiqui a dins. En Joan confia en algú que el traeix i agafen detingut a l’Antoni. Abans de portar-lo cap a Granollers per classificar-lo sofreix l’última humiliació i li fan escarni a Can Rajoler. El traslladen al Palau de Justícia de Barcelona per ser sotmès al Consell de Guerra que el condemna a la pena de mort. La sentència s’executa a las 5’30 hores del 17 d’octubre de 1939 al Camp de la Bota.

Podríem afegir el “Cogito, ergo sum” de Descartes, “Recordo, aleshores sóc”. Sobre aquesta premissa rau el que pretén la Memòria Històrica, la memòria com individu i com a col·lectivitat. Transmetre les vivències dels protagonistes de la història d’una generació a una altra fa que no es perdin en l’oblit. Fer-ho en un marc i context històric els hi dona rigor científic. Si conjuguem memòria i història elaborem un relat per recuperar els fets i reparar els danys.

La Memòria Històrica representaria treure la bena d’una ferida per desinfectar - la i que pugui cicatritzar. Això no vol dir que ignorem la ferida un cop estigui curada. Hem de trobar què o qui la va provocar i perquè es va infectar. Per tant, la Memòria Històrica es converteix en una recerca continua de la veritat i reclam de justícia.

Gemma Arimon i Mestres

Vocal de Dones de la sectorial de Memòria

memoria@esquerra.cat