Hem començat el 2020 i els catalanoparlants ho hem fet, com quasi sempre, amb ombres quant al panorama lingüístic. En concret, les últimes setmanes de la dècada, es produïen dos fets al País Valencià que evidenciaven que el català no gosa d’un bon estat de salut. D’una banda, el 31 de desembre baixava la persiana La Veu. El digital, l’únic diari íntegrament en la llengua pròpia dels valencians, tancava dos anys i vuit mesos després de l’estrena perquè no era un projecte viable des del punt de vista financer. D’altra banda, el Consell d’Europa emetia un informe en què denunciava que l’Estat espanyol incompleix reiteradament els preceptes establerts per la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries i, encara, estirava les orelles al Govern valencià perquè el Decret de Plurilingüisme de la Conselleria “impossibilita l’aplicació de programes d’immersió” en la llengua minoritzada, això és, en valencià.

Totes tres qüestions posen en relleu que, malgrat les veus apocalíptiques que albiren entestades un final del castellà com a llengua viva arreu dels Països Catalans, la realitat és malauradament una altra. Són les publicacions en català, moltes menys que les editades en castellà, les que han de tancar la paradeta; és la televisió valenciana la que amb prou feines va capejant dificultats de pressupostos i audiència a l’inici de la nova etapa; són els preceptes d’ensenyament els que, tot i haver estat demonitzats i judicialitzats per la dreta encarcarada, no asseguren el coneixement de la llengua pròpia i situen, un cop més, el català en clar desavantatge amb el castellà a la fi de l’escolarització obligatòria; i és, en conseqüència i sobretot, l’alumnat de llengües diferents de la catalana el que no té garantida la igualtat d’oportunitats des del punt de vista lingüístic: un dret, en definitiva.

És cert que venim d’anys de polítiques nefastes en contra de la llengua, sobretot al País Valencià, però el canvi de colors a les institucions demana més contundència en accions de política lingüística. El reconeixement per primera vegada a Europa de l’equivalència dels termes valencià i català per a referir-se a la unitat de la llengua pot ser un bon motiu per accelerar, per exemple, la reciprocitat dels mitjans de comunicació arreu del domini lingüístic.

Una vegada més, des d’Esquerra Republicana insistim que cap catalanoparlant no pot quedar aïllat d’una comunitat de més de deu milions de persones si pretenem obrir clarianes entre tant de núvol. Necessitem actuacions fermes perquè, tal vegada, el producte dels veïns, si agrada i s’estén com ocorregué als vuitanta, pot contribuir a encimbellar els made als diversos territoris per garantir-ne la progressió i, sobretot, l’existència. Tot plegat, llaços fonamentals per a la vitalitat de l’idioma.

Laura Domingo

Presidenta de la sectorial de Política Lingüística

Esquerra Republicana

llengua@esquerra.cat