Aquest mes de gener el Tribunal Suprem ha fet pública la seva resolució sobre les obres de Sixena. L’alt tribunal desestima els recursos que van presentar la Generalitat de Catalunya, el Consorci del Museu de Lleida i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). I, per tant, les 97 obres d’art que el 2017 van ser confiscades i van sortir forçosament de Catalunya com si es tractés d’un botí de guerra, sota l’empara d’un 155 cultural i d’un operatiu policial i mediàtic més propis d’èpoques pretèrites, no retornaran ni al Museu de Lleida ni al MNAC, on legítimament defensem que pertanyen.

Un litigi complex, llarg i agre amb els governs espanyol i aragonès que encara no ha dit la darrera paraula i al qual encara li queden alguns capítols per a resoldre, com el de les 111 obres de les parròquies de la Franja custodiades pel Museu de Lleida o el dels frescos preservats al MNAC. I una sentència vergonyosa, que representa un cop molt dur per a la cultura, la identitat i el patrimoni lleidatans i català. Una resolució, en definitiva, que estableix un precedent molt perillós a casa nostra: el de la judicialització del nostre patrimoni i el de la politització de la nostra cultura en favor d’una visió radical de la unitat patriòtica espanyola.

I és que la sentència del Tribunal Suprem sobre les obres sacres de Sixena no només fomenta una causa general i un conflicte polític i judicial absolutament innecessaris i sense base que els sustentin; no només promou una cultura basada en les sentències judicials i no pas en el consens; no només trenca la unitat de col·lecció del Museu de Lleida emparada per la mateixa UNESCO; no només obre la possibilitat a noves reclamacions territorials a tots els museus legítimament establerts a Catalunya, assentant així un precedent molt perillós; no només ens impedeix defensar, protegir i difondre obres que han estat legítimament catalogades i adquirides; no només estableix una veritat judicial que en res té a veure amb els fets que van ocórrer realment i que reinventa la història al servei d’una política centralitzadora i repressiva; no només dona continuïtat a la mateixa política de persecució i criminalització cap al fet català que també estem veient a les escoles, els mitjans públics del nostre país i el moviment sobiranista i independentista.

Desenganyem-nos: aquesta sentència és, per sobre de tot, un atac frontal a la identitat i la idiosincràsia lleidatanes, terra fronterera i d’acollida. I desprestigia de forma vergonyosa dues institucions culturals de primer ordre a Catalunya com són el Museu de Lleida i el MNAC, generant i promovent una falsa realitat sobre la tasca de custòdia i de preservació que duen a terme. És per això que, malgrat que ens resulti trist fer-ho, encara ens cal anar recordant que, a diferència del que ocorre en altres punts de l’Estat, les col·leccions del Museu de Lleida i del MNAC no s’han conformat mai ni a còpia de sumar botins de guerra ni de compres de dubtosa legalitat. Al Museu de Lleida i al MNAC, en la majoria dels casos, l’adquisició de les obres i de la seva propietat ha servit per evitar l’espoli i destrucció que moltes parròquies del territori van patir durant la Guerra Civil i els anys posteriors.

Ni aquesta sentència judicial, ni futures disposicions que puguin arribar en la mateixa línia, aconseguiran malmetre ni posar en dubte la tasca ingent i imprescindible de protecció, democratització i promoció de la cultura i la història que duen a terme equipaments com el Museu de Lleida i el MNAC. Una feina i un treball de prestigi reconeguts internacionalment i que seguiran comptant amb el suport i la defensa de totes les institucions catalanes.

Continuarem defensant fins on calgui i fins quan calgui, doncs, l’honor i la importància de dos museus que són pal de paller de la cultura i de la identitat catalanes. I que són motiu d’orgull per a totes les catalanes i catalans.

Estefania Rufach

Vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI)