Memòria i Reparació

Jaume Aiguader, primer alcalde republicà de Barcelona

Francesc Macià i Juame Aiguader
Francesc Macià i Juame Aiguader

Jaume Aiguader i Miró (Reus 1882-Ciutat de Mèxic 1943)

 

La vida de Jaume Aiguader i Miró, el primer alcalde republicà de la ciutat de Barcelona l’any 1931, ve a ser una mena de síntesi del que ha estat la història del nostre país al primer terç del segle vint. Nascut a Reus el 1882, traslladat a finals de segle dinou a Barcelona per a cursar els estudis de Medicina, a la capital del país es mogué entre els cercles llibertaris, fou membre de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, del que arribaria a ser president a començaments dels anys vint del segle passat, conegué els centres populars, feu amistat amb Salvador Seguí el “noi del sucre”...

En resum, visqué de ple el pols d’una ciutat en plena crisi de creixement, i, en la seva condició de metge, la patí i la combaté a parts iguals. El seu primer destí com a metge de l’ajuntament de Barcelona seria el dispensari municipal d’Hostafrancs, on li tocà lluitar contra la terrible pesta espanyola de finals de 1918 i començaments de 1919, dita així però nascuda de les condicions extremes de les trinxeres durant la primera guerra mundial. Aquesta proximitat als pobres implicava per força una proximitat a una realitat paupèrrima, físicament i moral, la qual cosa explica tant la seva vinculació als grups de metges higienistes de la nostra ciutat, com la seva implicació política, sent un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya el 1923.

Però al costat d’aquesta presa de consciència social hi havia la presa de consciència nacional, la voluntat de llibertat, d’autoafirmació de Catalunya com a subjecte polític. Ja el 1913, en una edició commemorativa de La Tramontana, es declarava:

“Aimants de la llibertat de l’home, no podíem pas ser defensors de l’esclavitud dels pobles, però una lliberació i l’altra tenen que marxar a l’ensems: separar-les es un engany més, una mentida monstruosa.”

I aquí el trobarem al costat de Macià i Gassol, sent el representant de l’avi a l’anterior durant la Dictadura de Primo de Rivera entre el 1923 i 1930, cap del Directori que dirigia les activitats d’oposició clandestina, i no sempre pacífica, dins el Principat i mantenia el contacte amb l’Estat Català a l’exili. I arribà a ser tant la veu de l’avi, que quan Aiguader parlava, com per exemple en el Pacte de Sant Sebastià del 1930, era Macià qui feia la proposta.

Arribada la República esdevé alcalde de Barcelona el 14 d’abril de 1931, on romandrà fins a 1934, en el que va intentar corregir en el camp educatiu, social i financer l’estat calamitós d’una ciutat en fallida.

Detingut pels fets d’octubre de 1934, lliure gràcies al triomf del Front d’Esquerres el 1936, l’esclat de la guerra el durà, primer, a la creació d’hospitals per a cuidar dels ferits i tot seguit a l’habilitació d’un tren hospital per dur socors mèdics directament al front de guerra; membre del govern de la República, abandonà aquest quan en Juan Negrín pretenia articular a l’estat espanyol un règim autoritari sense respecte envers la llibertat individual i nacional.

Marxà a França, exiliat com a milers d’altres catalans, i finalment pogué embarcar-se rumb a Mèxic, quan ja les tropes nazis ocupaven França. Serà aquí, a Mèxic, on morirà, no sense haver enllestit abans l’obra que en bona part el representa, la biografia de Miguel Servet, la biografia en resum de l’heterodox de l’heterodòxia.

 

Per més informació:

https://memoriaesquerra.cat/biografies/aiguader-miro-jaume

 

 

Manuel Pérez Nespereira

Vicepresident de la sectorial de Memòria i Reparació

memoria@esquerra.cat