Memòria i Reparació

Què hem de fer amb Vox?

Marta Rovira Martínez
Marta Rovira Martínez

L’aparició de Vox, i més encara la seva entrada al Parlament de Catalunya amb 11 diputats, ha suscitat el debat sobre com hem d’afrontar el feixisme i les idees que provoquen l’odi i trenquen la convivència. Sembla que rebatre els seus arguments fal·laços contra la immigració, la igualtat de gènere, o altres qüestions hauria de servir per combatre un partit que posa en qüestió els fonaments de la convivència. Però no serà tan senzill. Per diverses raons. A continuació n’exposaré dues que considero molt rellevants.

1. Perill per a la democràcia. Considerem que Vox és un partit que posa en perill consensos bàsics en què es fonamenta el nostre sistema democràtic: igualtat de les persones independentment del seu sexe, gènere, religió, llengua, ideologia, etc.; respecte per les diferents creences; lluita contra les desigualtats; no ús de la violència física o intimidatòria. Tanmateix, tampoc no és veritat que en la nostra societat es respectin aquests fonaments. La nostra democràcia és imperfecta, com podem constatar amb l’onada de repressió que patim. El nostre sistema de protecció social és del tot insuficient per assegurar els drets de les persones i dels col·lectius més vulnerables. Els problemes de desigualtat, atur, manca d’accés a un habitatge digne, manca d’inversió en educació i recerca, manca d’inversió en cultura, etc. sembla que empitjoren. Per això els partits de l’esquerra són també molt crítics amb el nostre sistema. Per això defensar el sistema davant d’aquells que volen incrementar els seus defectes, sembla una paradoxa difícil de resoldre. Malgrat això, cal defensar les polítiques públiques progressistes com la millor opció per abordar els problemes col·lectius.

2. Arguments fal·laços. El discurs de Vox és ple de tòpics basats en fal·làcies, en mentides descarades i en arguments que només tenen per objectiu omplir l’ambient social de por. Contra tot i tothom que sigui diferent, però també contra la classe política. Sovint deixem de banda aquesta part de l’argument. Vox no ataca només la convivència en una societat diversa, sinó que ataca la possibilitat de convertir la política en una activitat noble i de servei a la societat. Fa massa anys que tenim un problema de credibilitat de la política sobre la taula i que no afrontem. La percepció social de la política i dels polítics és molt negativa en un sector important de la població, especialment aquella que n’està més allunyada. El populisme es basa en la lògica de la política carismàtica: canviar-ho tot i trencar amb les normes que fan que aquesta sigui una societat imperfecta. Com més es té la sensació que les coses no van bé i que hi ha culpables, més ganes té la gent d’identificar-se amb aquells líders polítics que conviden a acabar amb tot el sistema. Però cal reivindicar que l’acció transformadora de la política no depèn d’una persona o d’un col·lectiu en concret, sinó de la implicació de tothom.

De tot això en podem deduir que defensar els valors de la democràcia en abstracte sense tenir en compte els defectes del nostre sistema, i lluitar contra els arguments fal·laços aportant dades que els rebatin, funciona en el sector dels convençuts, però no necessàriament entre els descreguts i desencisats que han votat a Vox. Quina és la solució? Crec que cal ser més bel·ligerants en el discurs contra Vox, atacant-los més a ells que no pas als seus arguments; convertint-los en un objectiu a combatre en comptes de fer-los el buit; sent conscients de la necessitat de tornar a explicar les vegades que calgui per què ens cal fer polítiques d’esquerres; o explicar coses tan bàsiques com que no hi pot haver una societat no diversa avui aquí, a Europa, al món. I també, on es pugui, portant als tribunals els seus vincles amb activitats de l’extrema dreta violenta. En definitiva, deslegitimar-los com a interlocutors polítics. Llastimosament, però, a Espanya sembla que els mitjans de comunicació i els partits dominants del sistema política han decidit regalar espai, discurs i pactes a aquest perillós partit.

 

Marta Rovira i Martínez, sociòloga