La llengua de signes catalana (LSC) és patrimoni cultural i lingüístic de Catalunya i, a més, és llengua pròpia del país. Reconeguda a Catalunya per la Llei 17/2010 de l’LSC i, també, a l’estat espanyol per la Llei 27/2007 és, tot i això, una llengua minoritària i minoritzada.

Des de fa algun temps vivim situacions d’apropiació cultural al món, algunes en relació a la vestimenta de determinades cultures, altres sobre pentinats o balls propis i aquest fet ha generat malestar en algunes comunitats i ètnies minoritàries i vulnerables que veuen com aquells trets que els són característics i els defineixen cauen a mans d’uns altres que se’ls apropien, cosa que els afecta negativament. Malauradament, la llengua de signes catalana no viu aliena a aquesta problemàtica. Així, com a conseqüència de la crisi generada pel coronavirus, van sorgir iniciatives a les xarxes socials que, tot i les bones intencions i la voluntat de col·laboració, van esdevenir en moltes ocasions apropiació cultural de l’LSC: algunes persones es van animar a signar cançons o interpretar-les; d’altres van elaborar petites píndoles per ensenyar l’LSC i, fins i tot, hi va haver accions en l’àmbit institucional i polític en la mateixa línia de visibilització de la llengua de signes que contribuïren inconscientment a l’apropiació cultural de l’LSC. La intenció és la millor i les persones signants agraïm l’interès, però considerem que, perquè hi hagi una apreciació cultural i no una apropiació cultural, s’hauria de fer de forma diferent.

És necessari que l’ensenyament i difusió de l’LSC es doni per part de persones usuàries que tinguin la llengua de signes com a llengua natural i primera llengua i que puguin difondre-la de manera adequada. No obstant això, diferenciem la difusió de l’LSC a la societat, de manera puntual i des d’un punt de vista de l’oci i la visibilització que pot realitzar qualsevol persona que tingui l’LSC com a llengua natural, de l’educació formal de l’LSC que s’ha de dur a terme per part de professionals acreditats i amb la titulació adequada per a l’ensenyament de la llengua de signes catalana. Pel que fa a l’àmbit institucional i polític, és important que es compti amb la participació directa de persones que tenen la llengua de signes com a primera llengua, les quals puguin implicar-se en les iniciatives que s’organitzen des de dins de la institució; més enllà d’un simple contacte extern al qual es consulta de manera puntual, la coordinació i el contacte directe amb la comunitat d’usuaris de l’LSC facilita la comunicació entre totes les parts i permet el manteniment de tots els elements que configuren el procés comunicatiu. L’elaboració de lleis que afecten les persones signants, de la mateixa manera que qualsevol altra gestió administrativa dirigida als usuaris de l’LSC, serà més adequada i satisfactòria com més participació directa de totes les parts implicades hagi existit.

La llengua de signes catalana té una gramàtica i característiques lingüístiques que evolucionen gràcies al col·lectiu de persones signants que tenen aquesta llengua com a llengua natural i la utilitzen en la seva vida diària amb fluïdesa. Una de les conseqüències de l’apropiació cultural és el trencament entre els aspectes lingüístics i la comunitat de signants. D’una banda, la gramàtica de la llengua de signes catalana és envaïda per la llengua oral i pateix modificacions quan, per exemple, s’adapten contes o cançons o quan es crea un sistema bimodal artificial que acaba afectant a la naturalitat de la llengua de signes. D’altra banda, quan s’utilitzen aspectes aïllats com el lèxic de la llengua de signes per eliminar-ne algunes limitacions, l’LSC també pateix perquè no es conservin la totalitat dels seus aspectes lingüístics i se n’aïllen uns dels altres. Finalment, pel que fa a la presència de la llengua de signes als mitjans de comunicació, considerem que és una eina molt potent de difusió però que, per tal que serveixi per normalitzar la llengua, s’ha de dur a terme amb un equip assessor format per professionals de l’LSC que puguin ajudar en la tasca els intèrprets de l’LSC que no tenen l’LSC com a llengua natural amb la intenció que la fluïdesa en la primera i la segona llengua sigui semblant i la difusió esdevingui òptima.

Tanmateix, l’apropiació cultural de la llengua de signes catalana no es produeix únicament en els àmbits esmentats i s’està estenent a àmbits com ara el comercial, amb la venda de productes relacionats amb l’LSC, o el formatiu, amb la inclusió de l’LSC en el curriculum de diversos estudis. És per això que cal cuidar i protegir la llengua de signes catalana -llengua pròpia del col·lectiu signant- amb programes de defensa sòlids que no provoquin vulnerabilitats i ensenyar-la als infants des que són petits. Tot plegat, cal protegir l’LSC de processos colonitzadors i influències per part de llengües majoritàries i properes per preservar els drets de les persones signants.

*Vegeu el vídeo en llengua de signes catalana.

Santiago Frigola Segimón

Vocal de l’LSC de la Comissió sectorial de Política Lingüística d’ERC