Toquem el tema que toquem, sempre acabem al mateix cap del carrer: al llarg del temps, són poques les dones que tenen un paper rellevant i les que el tenen, segur que els va costar sang, suor i moltes llàgrimes de ràbia, impotència i incomprensió. Fins i tot en moments de guerra, el paper reservat a les dones en el front ha acostumat a ser en l’àmbit de les cures. Tenim un exemple ben proper: les milicianes que van anar al front durant la Guerra Civil, s’hi van estar un temps fent aquestes tasques, però al cap d’uns mesos, sota l’excusa de ser pilars importants de la societat, els homes les van fer tornar cap als seus llocs d’origen. I això que es tractava de mentalitats més progressistes.

Ens trobem el mateix paper mig velat quan parlem d’exili i represàlies. Per raons òbvies de participació, sempre parlem dels homes afusellats, ingressats en camps de concentració o exiliats. I elles: les mares, germanes, companyes, filles? Què se’n va fer, d’elles? Com van viure totes aquestes situacions? Sabem dels casos com els de la Maternitat d’Elna, però i les dones “normals i corrents”?

A la dona sempre se li ha reservat un paper secundari a la vida sota el pretext de l’instint de la cura i l’atenció. El règim franquista en va fer el màxim exponent quan des de la Sección Femenina es definia el paper de la dona totalment supeditat als desitjos de l’home, en el benentès que la seva màxima aspiració era servir-lo. Mantenir el cognom de soltera, però afegint-hi el “de .............” era la constatació de ser considerada una propietat més de l’home.

La memòria ens ha de servir per saber i recordar d’on venim, però també per crear un futur que elimini tot allò que no té cap justificació. Visibilitzem les dones en tots els àmbits de la vida en justa recompensa al que elles també van construir al costat dels homes. Només d’aquesta manera aprendrem dels errors, els evitarem i aconseguirem la justa igualtat que ens correspon.

Marta Espona Burgués

Regidora-portaveu a l'Ajuntament de Molins de Rei

memoria@esquerra.cat