Fa uns mesos, el diputat bretó Molac va aconseguir un suport polític molt ampli - 247 vots a favor i 76 en contra - quan l'Assemblea Nacional francesa va aprovar la llei de protecció patrimonial de les anomenades llengües regionals. Poc després, però, uns quants diputats van presentar un recurs d’inconstitucionalitat i el Consell Constitucional va acabar anul·lant la llei perquè «la llengua de la República francesa és el francès». Ara, els diputats impulsors de la llei debaten com modificar la Constitució francesa per tal que les llengües minoritàries, entre elles el català, puguin ser objectes d’estudi en els centres educatius públics. En qualsevol cas, es tracta d’un pas endavant en un estat que s’ha caracteritzat pel maltractament sistemàtic de les llengües minoritàries.

Tot i les distàncies - l'estat francès no reconeix l'oficialitat del català ni de cap altra llengua minoritzada -, el marc jurídic del debat té una certa similitud amb el nostre: La sentència de l’Estatut (2010) va ser un pas enrere en relació a la doctrina consolidada del Tribunal Constitucional quan es va reconèixer la immersió lingüística condicionada a què el castellà també esdevingués llengua vehicular. Aquesta nova interpretació va propiciar que el Tribunal Suprem ordenés la «reintroducció» del castellà de manera «proporcional i equitativa» respecte del català i que el TSJC, després, atorgués al principi de proporcionalitat un sentit quantitatiu, establint-ne un mínim del 25% per a tots els centres del país. Sí, per a tots els centres del país.

Aquesta sentència del 25% del TSJC està recorreguda per la Generalitat al Tribunal Suprem i, per tant, no és ferma. Però en el moment que el Tribunal Suprem inadmeti el recurs de cassació – fet més que probable que passi aviat - la sentència passaria a ser d’aplicació immediata quan qualsevol dels recurrents demanés la seva execució. Com a França, la força vinculant de la jurisprudència constitucional està per sobre del que puguin decidir els legisladors. I en aquest context jurídic les lleis d’educació, com la LEC o la Lomloe, o una futura llei de llengües, poc hi poden fer.

Ja he manifestat altres vegades que no es tracta de marginar cap llengua. Ans al contrari, es tracta de protegir-les totes i, especialment, aquelles més fràgils com el català o l’aranès, llengües pròpies del nostre país. El debat sobre el tractament de la llengua cal situar-lo també en l’àmbit pedagògic. El model implantat respon a un tractament integral de les llengües, singularitzat en cada centre a través del seu projecte educatiu. És a partir del context de cada centre, i de les necessitats detectades, com s’acaba configurant amb l’objectiu final de garantir el dret a la plena competència plurilingüe de tots els alumnes.

En aquest sentit, és un despropòsit establir percentatges generalitzats quan el coneixement que té cada alumne de cada llengua és desigual i, en cap cas, homogeni en un grup d’alumnes. Per això, no es poden aplicar les mateixes metodologies a tot arreu, ni a cada alumne, i és difícil justificar les proporcions a nivell pedagògic quan l’aprenentatge tendeix a no realitzar-se d’una manera compartimentada.

El panorama no és gens fàcil. A finals del 2020 ja defensava que no ens queda cap altre camí que treballar per aconseguir uns consensos polítics amplis al Parlament de Catalunya per fer-hi front ja que la llengua forma part de les línies vermelles que no podem deixar traspassar. Tenim l’espasa de Dàmocles a sobre i ser reactius, o inactius, en aquesta qüestió provocaria una forta sacsejada en el nostre model educatiu. Seria inadmissible políticament haver d’improvisar quan la sentència ja fos ferma.

Carles Martínez Quiroga

President de la sectorial d’Educació

educacio@esquerra.cat