Recentment s’ha presentat al Congrés la proposta de la Ley de Memória Histórica de España, la qual en el seu Títol Primer parla de les víctimes. Ens proposem a fer un repàs sobre el concepte "víctimes” que trobem en aquesta proposta i constatem que les dones com a col·lectiu de víctimes no existim. Com a molt, es dedica un article generalista que no concreta polítiques reals d’estudi, difusió i reparació en el cas que ens ocupa. La violència contra les dones en els obscurs períodes de la Post-Guerra i del Franquisme segueix, doncs, sent un tema marginat.

Tot i que no es disposa de gaire documentació al respecte comparativament amb la que disposem sobre els homes (fet que no deixa de ser, també, una discriminació) les dones varen patir una violència diferenciada.

Amb la prohibició de portar el dol, rapades de cabell, obligades a ser purgades amb oli de ricí i a ser passejades en condicions deplorables pels carrers dels pobles i/o de les ciutats, se les castigava amb la humiliació davant del veïnat. D'aquesta manera se les “obligava” a retornar a allò que el Franquisme considerava que era "moral", amb la pretensió de reeducar-les i donar exemplaritat per a la resta. Algunes també varen patir la presó per ser "esposas, hijas o hermanas de un rojo". En aquests casos no calia res més per tal de ser acusades de ser "complices de los actos de ellos". En alguns casos se’ls feia passar pel terror de les simulacions del seus propis afusellaments, junt amb els seus fills. I d’altres varen ser realment afusellades, sovint aquelles que van atrevir-se a ser milicianes, fer discursos polítics o havien donat suport a grups de resistència. Aquestes, segons les seves sentències, eren declarades “irrecuperables” o “no mujeres”.

El treball va ser una altra de les vies en les que es va fer patent aquesta violència: obligades a fer feines forçades com a minyones esclavitzades, de vegades fins i tot marcades amb marques de propietat, a la cara o al cos. D’altres foren acomiadades de les feines, vexades i violades en la seva persona i en la seva intimitat.

I podríem seguir amb aquelles mares a les que se'ls va robar els nadons, els fills i les filles, per entregar-los a "familias de bien", perquè consideraven que una dona "roja" i sobretot pobre (ja van procurar que les "desafectas" fossin pobres) mai podia ser una bona mare, amb principis morals i sobretot si estava sense espòs.

Tampoc podem oblidar les que varen marxar cap a l’exili, de les que se’n parla poc i de les que en molts casos no en sabem ni tan sols el nom.

Moltes d’elles varen guardar silenci sobre les violacions i vexacions que varen patir, de manera que no en sabrem mai quantes varen ser. D’altres en desconeixem el nom pel simple fet de ser dones dins una societat masclista i patriarcal.

Per elles, per totes elles, amb nom o sense, no podem callar davant el silenci reiterat d’una llei que en els termes en què ha estat redactada, no pot ser aprovada.

Lourdes Vidrier i Torralba, vocal de la sectorial de Memòria i consellera del districte Sants – Montjuïc

Judith Hidalgo i Vidal,  secretaria d’Organització de la sectorial de Memòria

memoria@esquerra.cat