Que estem en plena crisi climàtica ho sap pràcticament tothom. És un marc mental que s’ha anat construint al llarg de dècades i que ara ens permet no haver-ho d’explicar tot quan proposem la recollida de residus porta a porta o quan dediquem una part important del pressupost a la transició energètica. Al marge que ens n’acabem sortint o no, l’esforç col·lectiu que s’està fent arreu en aquest sentit és impressionant.

Pel que fa a la crisi lingüística mundial, en canvi, sembla que encara som on era l’ecologisme als anys 80. Fa temps que diverses veus alerten de la pèrdua de diversitat lingüística, però la majoria de polítiques públiques continuen afavorint l’homogeneïtzació, una irresponsabilitat que ens acabarà sortint molt cara. La responsabilitat lingüística passa per prioritzar les llengües subordinades arreu i sempre que es pugui, apel·lant al paper clau dels milions de parlants de llengües dominants. Només així frenarem i podrem intentar revertir una tendència que amb la globalització s’ha accelerat: milers de processos de substitució lingüística que s’estaven produint simultàniament arreu del món podrien culminar ara en un temps rècord.

El model de relacions lingüístiques vigent al món és tan poc sostenible com el model de desenvolupament que l’ecologisme combat des de fa mig segle. I la crisi lingüística mundial en què ens trobem ens proporciona la clau per a la renovació del discurs de defensa del català, de l’aranès i de totes les llengües del món que han quedat subordinades a alguna de dominant en el seu territori.

Xavier Mir

Membre de la sectorial de Política lingüística

llengua@esquerra.cat