Els valencians som un país bord. Ningú em podrà negar que els atzars de la història -amb millor o pitjor fortuna i amb més o menys intensitat- defineixen la realitat i el present dels territoris; el present no és més que una baula de la cadena que hem anat construint -quan ens deixen- o vivint de la millor manera que hem sapigut. I crec, també, que pocs em podran negar que el País Valencià ha eixit francament perjudicat en la loteria de la història.

La Guerra d’Espanya i el Franquisme posterior, suposen per als Països Catalans -el Països Catalans sota sobirania espanyola, s’entén- un trencament abrupte en les primeres passes -incipients i tremoloses, però passes al cap i a la fi- d’un intent de recuperació d’institucions pròpies i autocentrades que havien de permetre certa reconstrucció nacional. I ací comença -continua- el drama.

Allà on el Principat de Catalunya aconsegueix una continuïtat històrica fins la Restauració Borbònica del 78 -institucions a l’exili, símbols com Macià i Companys…- el País Valencià a la mort del dictador s’enfronta a una tabula rasa on la guerra i quaranta anys de règim imposen una amnèsia -beatífica per alguns- que esborra referents, personatges, homenots i donotes que van tractar de (re)construir el nostre país durant la 2a República espanyola.

Ací és on la memòria històrica juga un paper cabdal. On la tasca de fundacions, associacions memorialistes sindicats -alguns- i partits polítics -pocs- es fa més necessària que mai. En recordar que el nostre País Valencià no naix amb la constitució espanyola, que abans hi ha Marco Miranda, Enric Bastit, Ignasi Villalonga, Francesc Bosch i Morata o Vicent Alfaro. Que no és un país bord.

Josep Barberà

President d’Esquerra Republicana del País Valencià