Està clar que les decisions dels responsables de Netflix o d’Amazon, o les polítiques actives del Departament de Cultura que encapçala Natàlia Garriga –amb la corresponent dotació pressupostària–, poden donar resultats més immediats i tangibles del que van donar de si unes feixugues negociacions perquè la nova llei espanyola de l’Audiovisual tractés el català i les altres “llengües oficials de les comunitats autònomes” amb un mínim de consideració.

Vivim una explosió de la cultura audiovisual com no s’havia produït mai abans en la història, i la capacitat dels legisladors de fixar normes i posar ordre en el mercat dels continguts audiovisuals, i de la distribució d’aquests continguts, és decreixent i precària. Si ho és per als estats, encara ho és més per als governs subestatals com el de Catalunya, que des de la llei catalana de l’audiovisual de 2005 ha anat perdent pes i competències en aquest àmbit, de fet i de dret.

Per això, les polítiques actives, l’ambició, la feina de lobby i –com deia Marta Rovira en el recent Congrés d’Esquerra a Lleida– la voluntat de mirar més enllà i d’anar més lluny, són ara mateix les eines més útils i que tenim més a mà perquè l’exuberant societat digital no engoleixi llengües i cultures com la catalana i l’aranesa, sinó que, al contrari, sigui la gran oportunitat per al seu desenvolupament i projecció de futur.

De tota manera, això no vol dir oblidar el flanc legal, la capacitat de l’autogovern per incidir, en la mesura que sigui possible, en la regulació d’aquest univers format per la convergència de l’audiovisual amb les grans tecnològiques i les telecomunicacions. L’univers en el qual les cultures neixen, es desenvolupen i moren avui dia.

És cert que la gran velocitat del canvi digital fa que les lleis quedin superades en poc temps, que sorgeixin inesperadament buits en la regulació i que els poders públics es quedin sense eines legals per fer coses tan elementals com defensar els drets de la ciutadania, prevenir la desinformació, impedir un mal ús de la intel·ligència artificial i els algoritmes i, fins i tot, protegir la llengua catalana en els nous entorns.

Doncs també en aquest àmbit hi pot haver oportunitats per a l’autogovern i la sobirania: allà on les lleis vigents quedin curtes, explorar totes les opcions d’omplir els buits i les escletxes legals amb iniciatives de legislació, corregulació o autoregulació des d’una perspectiva catalana i universal, i fer-ho. Fer-ho amb agilitat. Fa dos o tres anys ja hi va haver conats en aquesta direcció (la Carta catalana per als drets i les responsabilitats digitals i el Pacte Nacional per a la Societat Digital), però desvinculats de les polítiques de comunicació i cultura i, per tant, insuficients.

La societat i les institucions catalanes tenen prou pes específic per no haver de cedir més terreny en aquest camp i, fins i tot, per ocupar-lo. Però cal desenvolupar i impulsar, des de les diferents disciplines implicades, amb coordinació i complicitat, l’estratègia possible i ambiciosa que posi les tecnologies digitals, les telecomunicacions i internet al servei de la ciutadania i de l’avenç de les indústries culturals.

Jordi Fortuny i Batalla