*Article publicat a Nació digital

Els responsables de fer descarrilar els pressupostos del Govern català pel 2024 van provocar –sent-ne conscients o no– efectes que han complicat la vida a milions de persones, aquelles que més depenen de la qualitat dels serveis públics i de l’acció correctora de les administracions. Bloquejant uns pressupostos excepcionalment expansius i orientats a les polítiques socials van actuar –diguin el que diguin– lesionant els interessos dels sectors populars. L’afectació a la sanitat, l’ensenyament o el benestar resulta ben evident. Però estem segurs que no s’ha parat prou atenció a l’impacte negatiu que també ha tingut en altres àmbits com els de la ciència, la llengua o, de manera general, la cultura.

La previsió pressupostària per Cultura contemplava un salt espectacular que consolidava la dinàmica empresa per la consellera Natàlia Garriga. Ara sí, el seu equip s’acostava ja a l’objectiu tan amplament compartit del 2%. Les retallades de la dècada anterior encara no s’havien pogut revertir quan la pandèmia va dur el sector cultural al llindar del col·lapse. Les retallades havien provocat situacions personals i empresarials dramàtiques. Amb mesures tan lesives com la caiguda de 100 milions d’euros en l’aportació anual als mitjans públics de comunicació; i, en conseqüència, la pràctica liquidació d’eines decisives com el principal suport audiovisual infantil en català. La pandèmia i el consegüent confinament encara van agreujar-ho tot.

Tanmateix, la consellera Garriga, conscient de la situació del sector i comptant amb el suport directe del president Aragonès, va poder iniciar la legislatura amb una política de represa accelerada, de creixement pressupostari sostingut, d’atenció a les característiques de cada segment de la cultura, d’assignació realista i diligent dels recursos, de vocació transversal, volent escoltar i atendre tothom. Un cop formulades les línies mestres, va procurar que tot el seu equip i la màquina del Departament fessin aterrar i concretar, tant com fos possible, cada objectiu. Per això, l’atmosfera al voltant de la conselleria ha estat i és ara tan amplament positiva, de reconeixement i d’agraïment per la feina feta. I també de lament i preocupació per no haver pogut culminar aquest cicle d'atorgament de centralitat a la cultura; de màxima ambició política i pressupostària al servei de la cultura.

Aquesta bona atmosfera al voltant de la consellera Garriga i del Departament s’ha fet explícita en actes com el debat de balanç de legislatura al Cercle de Cultura, el 24 d’abril, o, dos dies després, en la presentació i l’obertura a la participació ciutadana de l’avantprojecte de llei de drets culturals de Catalunya. Volem ser molt clars: vagin com vagin les coses el dia 12 i en les negociacions posteriors per formar nou Govern, seria gravíssim que qui assumeixi la responsabilitat màxima de les polítiques culturals no es comprometés a donar continuïtat a la tramitació d’aquesta llei.

La llei, bastida a partir d’un procés de debat i d’una amplíssima participació des del sector, estableix quin és el marc de la cultura a Catalunya partint del reconeixement del dret de totes les persones a accedir a la cultura, a participar-hi i a gaudir d’una educació artística al llarg de tota la vida. Això inclou el dret a la identitat cultural i a veure respectada la cultura pròpia; el dret a accedir en condicions d’igualtat als béns i serveis culturals; el dret a participar lliurement en la vida cultural del país i a implicar-se en la seva governança; el dret a disposar d’una educació artística, a desenvolupar la pròpia creativitat en llibertat i a poder difondre públicament les obres de creació.

D’altra banda, la llei reforça i precisa, dins del marc competencial català, els drets laborals i econòmics de les persones que treballen en el sector cultural; i protegeix la llibertat d’expressió davant dels intents de censura que la puguin amenaçar. Complementàriament, tot i tractar-se d’una llei de drets de la ciutadania, i justament per tal de poder-los garantir, el text defineix i organitza el Sistema Cultural de Catalunya i fixa els paràmetres de referència del pressupost del Departament de Cultura en un mínim del 2% del pressupost de la Generalitat. Finalment, la llei estableix també l’obligació del Govern de fomentar la cultura catalana, eix transversal de la cohesió social, i promoure l’associacionisme cultural i la cultura comunitària.

La diversitat i amplada de les contribucions a l’avantprojecte de llei, des de perspectives i disciplines diferents, ha permès construir al seu voltant un ampli consens que no pot ser desaprofitat.

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras