Científics de la cultura
Un dels mantres més repetits els darrers anys és aquell que diu que sortirem de la crisi gràcies a la inversió en R+D+i, en formació i en coneixement. Immediatament, hom s’imagina senyors i senyores vestits de blanc, en espais asèptics i abocats frenèticament a l’estudi de nous tractaments, tecnologies o processos. I certament és així.
Passa, però, que alguns tenim la sensació que com més es reclama una societat basada en això que convenim a anomenar coneixement, menys atenció es para a una de les activitats que han caracteritzat l’home, la reflexió cultural. De fet, els nostres diaris, ràdios i televisions són plens de periodistes, polítics, etc. que ens donen la seva visió del món i ens faciliten les claus amb què podem interpretar on som i cap on anem, en definitiva, creen coneixement i opinió.
Molts pocs d’aquests opinadors, emperò, provenen del camp cultural, és més, actualment hi ha una especial presència dels economistes que miren d’explicar-nos amb els seus coneixements (eminentment especialitzats) les causes de l’actual situació. Però, i els científics de la cultura? Existeixen?
Europa ha tingut una llarga tradició de científics de la cultura, se’ls ha anomenat –de vegades pejorativament-: il·lustrats, intel·lectuals, i també, savis; persones per a les quals la cultura no és mer entreteniment ni un sector productiu més, sinó una activitat de recerca bàsica i aplicada on les persones i les seves idees són l’objecte de la seva reflexió.
Les reflexions profundes, però, no estan de moda actualment, és més senzill piular idees o parlar de gestió i de percentatges estadístics com a placebo d’un bon discurs: la impostura intel·lectual es confon, sovint, amb la veritable creació cultural. Allò que és cultura ha eixamplat tant les seves fronteres que potser ha perdut l’essència d’allò que precisament la caracteritzava: una anàlisi esforçada del passat, del present i del futur.
Quan la saviesa de les idees cau, el seu espai és ocupat per la propaganda, el dogma o la mentida. Necessitem investigadors de bata blanca que ens ajudin a viure més, però també ens calen científics de la cultura que ens ajudin a viure millor i sobretot, per a que ens expliquin per a què cal viure.
Pep Vives
Secretari de la comissió sectorial de Cultura
Passa, però, que alguns tenim la sensació que com més es reclama una societat basada en això que convenim a anomenar coneixement, menys atenció es para a una de les activitats que han caracteritzat l’home, la reflexió cultural. De fet, els nostres diaris, ràdios i televisions són plens de periodistes, polítics, etc. que ens donen la seva visió del món i ens faciliten les claus amb què podem interpretar on som i cap on anem, en definitiva, creen coneixement i opinió.
Molts pocs d’aquests opinadors, emperò, provenen del camp cultural, és més, actualment hi ha una especial presència dels economistes que miren d’explicar-nos amb els seus coneixements (eminentment especialitzats) les causes de l’actual situació. Però, i els científics de la cultura? Existeixen?
Europa ha tingut una llarga tradició de científics de la cultura, se’ls ha anomenat –de vegades pejorativament-: il·lustrats, intel·lectuals, i també, savis; persones per a les quals la cultura no és mer entreteniment ni un sector productiu més, sinó una activitat de recerca bàsica i aplicada on les persones i les seves idees són l’objecte de la seva reflexió.
Les reflexions profundes, però, no estan de moda actualment, és més senzill piular idees o parlar de gestió i de percentatges estadístics com a placebo d’un bon discurs: la impostura intel·lectual es confon, sovint, amb la veritable creació cultural. Allò que és cultura ha eixamplat tant les seves fronteres que potser ha perdut l’essència d’allò que precisament la caracteritzava: una anàlisi esforçada del passat, del present i del futur.
Quan la saviesa de les idees cau, el seu espai és ocupat per la propaganda, el dogma o la mentida. Necessitem investigadors de bata blanca que ens ajudin a viure més, però també ens calen científics de la cultura que ens ajudin a viure millor i sobretot, per a que ens expliquin per a què cal viure.
Pep Vives
Secretari de la comissió sectorial de Cultura